Dones i art

Tot allò femení, en termes convencionals, només ha ocupat un lloc especial al camp de l'art com a temàtica o forma, és a dir, s'ha utilitzat la dona com a element contemplatiu o d'estímul pel conjunt masculí.
A partir de finals del segle XX, el feminisme va assumir una postura rellevant en l'àmbit artístic gràcies a les reivindicacions socials. Les artistes van situar les seves obres des de la seva experiència social, assumint que serien diferentment acceptades a les masculines, tot i que fossin igualment vàlides.
La majoria d'artistes femenines van intentar evitar les tècniques tradicionals, com pintar sobre tela. Intentaven introduir nous mitjans com el “Performance”, l'art ambiental etcètera. Elles van entrar al món de l'art a través de la dona des d'un punt de vista conceptual, però no volien lligar-se únicament en l'estètica, sinó situar la dona en la societat del moment.
Per a les feministes, l'art propi era una nova manera de finalitzar, o més ben dit, de completar una etapa que havia durat massa anys, la que abraçava la història de l'art masculina.
En la nova era que volien crear, cercaven l'equilibri de l'art i la cultura dels gèneres i la representació de les experiències i somnis tant d'homes com de dones.